Marta Sentís presenta una crònica fotogràfica d'arreu del món

En una època a on la fotografia en color encara era estranya dins el món de l'art, i que una dona viatgés sola a llocs recòndits encara més, la fotògrafa Marta Sentís va fer cas al seu impuls nòmada i experimental, i va decidir plasmar les seves impressions arreu del món a través d'imatges durant 20 anys. Ara, es pot veure una mostra del seu recull a través de l'exposició "Tots els dies són meus" al Palau Solterra de Torroella de Montgrí.

Aquests dies les artístiques i originals ciutats de Barcelona i Nova York dels 70 i els 80, així com altres indrets de l'Àfrica i l'Orient, es traslladen al Palau Solterra de Torroella de Montgrí en forma de més de 200 fotografies que immortalitzen les vivències de la fotògrafa Marta Sentís.

Per aquesta artista, tot comença després de viure uns anys a Nova York i entrar en contacte amb el món artístic del SoHo, al barri on vivia. Així, quan torna a Barcelona, Marta Sentís opta per unir-se al moviment underground i contracultural de finals dels anys 70, el qual aposta per la rebel·lió contra la domesticació.

D'aquesta manera, la fotògrafa va començar a viatjar arreu del món fent reportatges i documentant projectes de l'ONU, mentre cada cop tenia més marge per triar el lloc i el temps d'estada. Així és com comença a aprofundir la relació amb les persones que anava coneixent pel camí, i que sovint estaven al marge dels paràmetres occidentals del benestar econòmic i el consum.

De totes maneres, Marta Sentís, explica que tot i l'emoció que comporten aquesta sèrie de vivències i professió, també hi ha un preu a pagar, concretament la soledat. Per aquest motiu, entre d'altres, en el seu cas, aquest tipus de vida ha anat a temporades, i en té bon record, però tampoc ho troba a faltar, ara viu el present, i un de molt diferent del d'anys enrere.

De fet, tota la seva obra és un imaginari visual narrat en primera persona, que afirma emfàticament la seva vocació de llibertat, el seu desig de ser la posseïdora dels seus dies i de la seva vida. I a aquest pensament, se li havia de sumar el plus de ser dona, tot i que ella opina que no li va suposar mai cap problema alhora de viatjar sola pel món.

Les seves imatges, doncs, van mostrant de manera progressiva el grau de complicitat que estableix amb diferents grups socials, el seu desarrelament, la seva assertiva voluntat de pertinença; per això, defuig la mistificació de l'exòtic i se centra en el mestissatge cultural que hi ha a tots els continents.

Els seus viatges no emulen la recerca d'un paradís perdut, ni la utopia de la felicitat associada al primitivisme, a diferència de la fotografia espanyola d'aquells anys, que a més, era en blanc i negre.

Així, les seves fotografies són una afirmació de la seva independència, condicionada segurament per la seva infància a l'Empordà rural, a on ara hi ha decidit tornar a viure. Alhora, aquestes imatges també són un mirall d'ella mateixa, de la seva curiositat per altres models de vida, de la seva recerca d'escenaris i persones que la desvinculin dels referents socials en què va créixer.